Una pintura completa

Sebastian Xano Armenter

22/10/86. (Sala 081)

QUADRES EN VERS

Quan Xano Armenter feia el Servei militar a Canàries, d’on és fill, va conèixer a un soldat que es va fer passar per boig. A l’hospital militar, li van encarregar pintar les jardineres de la gran escala, i el soldadet va aprofitar per a donar contundència als seus símptomes i pintar, amb la mateixa pintura groga i vermella que li havien assignat, les fulles i les branques dels rosers i dels geranis, la complicada arquitectura d’un drac i la pell apolillada d’un gos eternament lligat al tronc d’un arbre.

Xano Armenter va veure una certa grandesa tràgica en la falsa bogeria de l’amic, tal vegada perquè ja compartia amb ell aquesta visió èpica de la pintura i el convenciment que la pintura realment equivocada és la que vol fer creure que són rosers el que és pintura. Com un relat èpic, els vuit quadres d’UNA PINTURA COMPLETA tenen rima: mantenen un vincle, un ordre que els fa independents i coherents alhora, i ens proposen la ficció d’una realitat feta de quadres. Xano Armenter pinta en vers i explica el tema com un clàssic, amb els motius de les coses en la part inferior i el de les idees en la part superior.

Tot junt convida a una lectura ordenada dels vuit versos, dels vuit quadres. Els quatre de la base tenen un recorregut per l’interior personal, amb el gat que reposa, la cafetera sobre el fogó, la carta, pel propi jo, amb l’home que menja amb la mirada més enllà del quadre, per l’amor adormit, associat a un món lúdic i eròtic de la flauta; pel món del treball, explicat des d’un tauler d’escacs i una llum baixa en altes hores.

Els quatre de la part superior expliquen un món més teòric, centrat per l’ideal nocturn de la finestra i el somni de la noia. A l’esquerra hi ha la presència muda de la matèria, amb els coures i els ferros, i a la dreta la de la pròpia història, amb els viatges, la maleta, les caixes del trasllat provisional. És ara quan fa falta observar, llegir els objectes presents en cada vers, i que donen el to i la intenció de cada escena, sempre concebudes amb la ironia de qui sap que està pintat i treballant en un joc de ficcions, més divertit que alliçonador.

David Cirici.