Palobras

Carmelo Hernando

17/01/93. (Sala 146)

Quan P A L O B R A S compleixi 13 anys (més deu) ningú podrà commemorar el centenari de D A D A (Zurich, 1916, Cabaret Voltaire)*, a menys que es conservi un Totomuntatge com sant i senyal. Un rastre indicial que ens identifiqui com a cultura urbana, aquest cucurutxo- usare e dopo ejectare-que ara retorna trastocat en la teva volguda i particular passió. Marilyn en el Llibre dels Morts,I.

Carmelo Hernando es desprèn al cinquanta per cent, meitat Barcelona, meitat Nova York, dels seus engranatges, de la seva obra de setze anys de fascini per quelcom què en diem temps, què en diem història i que consumim com “lo visual”. Es desprèn de l’empremta original perquè recorre al seny del clàssics- de Grosz, d’Herartfield, de Josep Renau- unint cap i cor per tocar l’efecte-real de la fotografia i construir una nova prova de la veritat sobre la política a representar.

Hi ha un punt irreductible, d’estil-algú, a més de Cocteau, sempre ho haurà d’inventar -, de culpa transferida en el Fotomuntatge que només existirà després de tu, quan mires el teu quotidià exorcitzat. Per entre la Revolució d’Octubre, l‘any de la locomoció aèria i la fi de la ideologia liberal; per entre la unió de contraris a la guerra freda; com a generació de vida social al supermercat i en els “pool” d’opinió. Anys feliços, amb les pelis de Douglas Sirk i la col.lecció de cromos del teu àlbum; anys que afirmen el teu taló d’agulla cap a la falsedat com a paradigma¸ any que s’exhibeix el desig de com atrapar aquest gat negre que ronda per la cambra fosca, rastrejant materials molt evidents i molt utilitzats en altres contextos; anys d’abisme per a una estratègia de sentit.

La immensa majoria de les peces de Carmelo Hernando van ser creades per a un o altre Mitjà de Comunicació, entraren als circuits – Expo, es presenten codificades seguint la cronologia, l’ús, les mesures, el text i a partir d’ara, se’ls afegirà el col.leccionista. Són originals que tantegen una època d’acumulació de mercaderies varies per les que es mou, com un valor a l’alça, un imaginari que es revaloritza perquè va sortir als Mitjans, perquè és constitutiu de l’Art a la Societat post-industrial. Per i per als Mitjans.

A la Sala Vinçon surten a la venda, des de 140 mil pessetes, les escasses obres del 92, i es despatxen, des de 33 mil, obres primigènies, amb el segell obsessiu dels setanta, amb temàtiques recurrents com La Venjança del Gerani, amb Floquet de Neu que et mira com ho faria un Tigre de Bengala. I perquè et mira, et desassossega. I perquè reconeixes aquest ull de tigre tems una altra bala de plata per a la teva nina vestida de blau. Època plana i límit en la qual et tornes a enamorar de Campanilla, en la que t’agafes a un Fotomuntatge com agafa el domador la boca de la fera per agafar alè, en la que un souvenir fosforescent et recorda el deure de creure en un altre món mentre repeteixes: jo hi era.

I així d’aquesta forma, l’acció de idear, retallar, traslladar, enganxar, passar els dits i allargar el teu desig fins l’altre perquè se’n porti a casa aquest prodigi dels Llibres Icònics, vulnerarà, una altra vegada l’argolla mòrbida d’aquesta imprevisible cadena especulativa en la figura d’un hereu potencial que arribi a gestionar amb guant blanc, el demà, tot aquest temps tens, lent i fred. En el qual mai res ha passat.

Margarita Ledo Andión. Compostela, 1993

* (Altres preferiran el 1918 i Berlín).