Sin lugar

Daniel Yacubovich

03/04/03. (Sala 211)

Ha dissenyat i realitzat cadires inspirades en les seves experiències com a immigrant; la instal·lació d’aquestes cadires, “Sense lloc Singular”, es va dur a terme a La Sala Vinçon.

Daniel Yacubovich explica així el concepte de l’exposició:

“La cadira és un objecte concret de disseny que posa de manifest les relacions tradicionals entre presentació i representació. Té una funció material, estètica, però també simbòlica, ja que també és un lloc, però no sols físic. Per això diem “Aquest lloc està ocupat” o “Reserva’m el lloc”, i el cèlebre dit “El que se’n va anar a Sevilla, va perdre les seves cadira”. Aquí se substitueix el seient per un lloc, en aquest cas la ciutat de Sevilla. En dir aquestes frases és com si una situació històrica tornés a manifestar-se en la dicotomia sedentari / nòmada i es manifestés en la nostra relació simbòlica i física amb l’objecte”.

“Aquest objecte ha estat part de la instal·lació Sense lloc Singular a La Sala Vinçon a Barcelona. El projecte va ser fundat tant en experiències artístiques com del món del disseny dels objectes. Les diferències que podien contenir l’origen artístic i el del disseny, va constituir el motor d’una dialèctica que em va permetre forjar el seu llenguatge creatiu. Amb aquest treball em va interessar tractar la nostra actitud cap al món, molt condicionada als llocs que ocupem, les nostres destinacions i les nostres procedències. L’objectiu final va ser marcar un objecte que assumeix en el seu disseny i en el seu ús característiques de l’utòpic, ja que una part de l’objecte és sedent i una altra part és nòmada”.

“L’any 2004 vaig dissenyar una sèrie de seients, cadires que van ser instal·lades en l’espai de La Sala Vinçon de Barcelona sota el títol de Sense Lloc – Singular.

La cadira emblemàtica de la instal·lació tenia quatre potes, quatre travessers i dos braços que s’incrustaven sobre l’extensió de les 2 potes posteriors en l’altura del respatller. Però la cadira no tenia ni seient ni respatller. Era una estructura molt minimalista, soldada amb varetes de ferro de catorze mil·límetres de diàmetre. Era una escultura per a qualsevol lloc, que podia tornar-se un objecte funcional per a una persona individual, igual que el tronc o la pedra en el camí. El seient i el respatller d’aquesta cadira escultura eren l’abric de cuir que jo portava posat damunt en el moment d’entrar a la sala. El primer procediment va ser llevar-me’l i encaixar-lo en l’estructura i asseure’m sobre l’abric. L’abric també estava dissenyat per a suportar el meu pes. En finalitzar l’exposició, vaig tornar a desvestir la cadira, em vaig posar l’abric i vaig marxar a un altre lloc. Els que hem realitzat viatges i hem emigrat des de la nostra terra original portem amb nosaltres aspectes i continguts que es manifesten en el si de les societats a les quals ens integrem en l’una o l’altra mesura. El fet fonamental és la ruptura entre dimensió nòmada i dimensió sedent. Aquesta ruptura s’ha de manifestar de manera simbòlica però també física en la projecció de l’objecte, sense lloc singular”.

“La segona cadira que participava en la instal·lació Sense Lloc- Singular era la cadira negra Samsa, dels braços de la qual es prolongava una extensió de filferros coberts de goma escumeja que podien transformar-se espacialment. Aquesta és una altra metamorfosi espacial i real del cos i basada en el relat de la metamorfosi de Kafka. És una metàfora d’una altra metamorfosi que busca fondre’s amb al cos de l’usuari des del viatge que culmina en el seient. La migració ens transforma des de dins. El canvi d’espai i d’adaptació a una nova realitat fa que hàgim de mudar una pell i començar a viure amb una altra nova. Aquesta cadira, encara que una mica estranya en la seva aparença, és adequada perquè gent gran amb minusvalideses físiques pugui manipular-la fàcilment alhora que s’exerciten físicament i creen formes diferents amb els filferros coberts de goma escumeja”.

“La tercera cadira que hi havia en l’exposició era Paciència. Està coberta d’un cuir rígid, que al llarg del temps i amb l’ús, es va adaptant a la forma de seient de la persona particular, a manera de sabata que es va acomodant amb els passos que se sumen. Aquesta va ser la primera versió i d’ella existeix la més alta i la de tipus butaca”.

(Extractes del llibre de l’autor “Adaptació a Utopia”).

Artista multidisciplinari. Va cursar estudis de pintura, dibuix i litografia, en acadèmies d’art a Tel Aviv. Estudis d’art contemporani en la Universitat oberta de Tel Aviv. Llicenciat en Disseny Multidisciplinari per la Universitat Ramon Llull. Professor a l’Escola Superior de Disseny, ESDI, de la Universitat Ramon Llull. Assignatura: Teoria i Taller de la Forma i el Color. Imparteix classes d’art al seu estudi.