Mobiliario urbano

José Ramón Sierra

13/02/87. (Sala 085)

Mobiliari urbà. Llum Resurrecció (de Karl Liebknecht i

Rosa Luxemburg) 1967. 250 x 450 x 180 cm. Instal·lació d’una sola obra, sobre el sòl, en el centre de la sala.

José Ramón Sierra Delgado

Un calaix de maons (proletaris, potser recuperats d’enderrocaments) a os i en sec amb juntes verticals d’1 cm; tapa de fusta amb argolla metàl·lica, lleument girada que deixa sense cobrir quatre petits triangles a les cantonades, pels quals surten quatre llargues varetes de llautó. Per les juntes i pels triangles s’escapa la llum interior que emana dels cossos incorruptes.

El monjo dominic Guido di Pietro (després, Fra Angèlic) havia disposat en el seu Judici Final, de 1425, un carrer central pavimentat d’una successió ordenada de boques quadrades de tombes en dues files a portell, amb les seves tapes obertes, de les quals ja ha sortit, ressuscitada pels àngels trompeters, tota la humanitat, dividida en dos grups irreconciliables: a l’esquerra de l’espectador, els justos, a la seva dreta, els condemnats. Al mig, en segona fila, emergeix una tomba solitària, cúbica i proporcionada com aquesta. Poc després, a partir de 1481, Sandro Botticelli va dibuixar per al Cant X del llibre de l’Infern de la Comèdia dantiana, la ciutat dels condemnats amb tombes a escala dels cossos (com aquí) i tapes (amb argolles) mogudes per la força del foc. A partir d’aquests i altres centellejos similars, els ensomnis cúbics es consoliden com a figuracions primordials de la mort. La figura cúbica com a evocadora de la memòria i la celebració heroica del record i de l’agraïment, sobre la idea moderna de funció en la configuració de l’art i l’arquitectura, que, segons Loos, només pot aconseguir el monument funerari. La tomba cubica d’Adolf Loos, també solitària i sense proporció humana, ni tapa ni argolla, va ser una construcció de Kulka de 1958, segons un esbós molt esquemàtic de Loos del 31, dos anys abans de la seva mort. És un bloc massís de granit d’1.16 x 1.16 x 0.90 m sobre un plint d’1.90 x 1.90 x 0.37 m. Figura cúbica sense endins, no un cub. Existeix un altre esbós de Loos per a la seva tomba, amb ostentós bust de banquer. Sobre l’ús programàtic de l’interior i els seus instruments projectuals, existeix una llarga tradició art – arquitectura, de la qual seria un exemple predilecte la reforma de 1931 de la Neue Wache a Berlín (Sachs i Schinkel, 1836) de Tessenow. També la proposta de Chillida per a Tindaya de 1994, no realitzada. Desvelaments d’un gran estómac cúbic i buit, aliè i contradictori amb la seva identitat externa recognoscible, informe, com una gran panxa tombada bronzejada, ferit per una llum que ho travessa. Llum més pluja més neu berlineses en record del panteónic forat dels 9 metres romans. Segons citen Schulze i Windhorst, Fuchs li va presentar a Mies els dibuixos d’un elaborat monument neoclàssic que inclouria medallons amb els rostres de Liebknecht i Luxemburg esculpits per Rodin. «“En veure’ls, vaig començar a riure’m — compta Mies — i li vaig dir a Fuchs que això estaria bé per al monument d’un banquer.” A Fuchs no li va fer gràcia, però va trucar per telèfon a Mies l’endemà preguntant-li què proposaria ell. Mies li va dir: “no tinc ni idea, però com la majoria d’aquestes persones van ser afusellades enfront d’un mur, un mur de maó seria el que jo construiria.”». Ni Luxemburg ni Liebknecht van morir afusellats enfront d’un mur. Segons Mumford, “la idea d’un monument modern és una veritable contradicció en els termes”. (The Culture of Cities).