Obra Recent

Silvia Gubern

23/01/92. (Sala 135)

Dijous, 23 de gener de 1992. A les vuit del vespre. Fins el 15 de Febrer

Una nova exposició de Silvia Gubern. En aquest cas, una sola pintura sobre vidre presidia La Sala, al seu voltant les subtils escultures de vidre, plomes, filferros, cordills, etc., i els dibuixos traspassats i brodats sobre tela de lli.

La incorporació dels dibuixos brodats sobre lli enllaça i entronca amb les cultures autòctones indígenes i la seva expressió artística realitzada per les dones, a través de la utilització de materials tèxtils i naturals.

SILVIA, SAVIA

Sílvia Gubern no mira veu. No cerca, troba. Tampoc no recorda, oblida. I es detén, quieta, contemplant allò que els seus ulls observen; el que la seva imaginació disposa; el que el seu pensament combina; el que el seu llapis configura; tot resseguint un ànim vagabund que feliçment es posa, dictat per una estranya saviesa que defuig tots els mots i que no s’avé a l’ordre i la sintaxi.

Sílvia es detén, atònita, davant els seus propis pensaments, que sorgeixen com quan la ment es distreu amb els perfils que es desprenen. Veient com el que pensa emergeix, negligent i sense esma, i es conforma i s’aclareix fins esdevenir un pensament caigut a l’altre costat del món; allà on tota cosa és paradoxa i tot coneixement inassolible.

Sílvia es coneix i es reconeix en aquest pensament minuciós i absort que sobta per la seva espessor i per la seva immediatesa, per la seva fugacitat i la seva presència. Pensaments que, com oblits, li mostren el que, d’ella mateixa i del món, tan sols es pot conèixer sota les formes al•legòriques que configura el dibuix: emblemes d’una realitat arrelada en el somni i el desig.

En el desig i en el coneixement que, un instant, ens ha lliurat l’ordre del món, la xifra de l’enigma, la clau de les set portes que guarden la buidor. Emblemes de l’evidència, fugaç i inassequible, que tant sovint ens tempta i que només el desig pot sostenir i que només el somni anomena.

Emblemes d’una certitud evanescent que només el llapis pot fixar. A l’altre costat del vidre. Del mirall.

Miralls, brodats, com lleus reminiscències que s’esvaeixen quan l’esguard els vol detenir. Miralls com petits llums que foradessin el cossos, els indrets i el lloc on el somni reposa.

Brodats com forats negres que ens menen a l’altre costat de l’ombra on el pensament s’allibera de la necessitat de l’ordre, i del gust pel mot. Miralls com reflexos d’un ordre no pensable, però cert.

Cert, perquè ella l’ha vist en aquests terbolins de la pena on tan sovint Sílvia s’enfonsa: tirabuixons on la ment navega i es capbussa, a la recerca del cristall que reposa en el fons i que lluu com un astre, i on es poden veure les sotragades de l’emoció,,la perplexitat i el naufragi: formes que mesuren l’aventura, el grau de la cuita i la tensió.

Formes que cap cosa no recorden. Que no tenen identitat, ni nom. I que tampoc no són acords cromàtics, ni cadències formals. Són formes del pensament que esperonen la retina, que empenyen la ment més enllà del confí del que es veu de les coses, del que es sap del seu lloc i de l’espai que els envolta. Formes de la imaginació que neixen de l’oblit, de molt abans del record i dels pas de les hores.

Veu el que pensa, Silvia. El que pinta. ¿On és que els seus pensaments es despleguen pintant? ¿Es que sap el que sap pel que fa i pel que pinta? ¿I el que pinta és l’oblit de la mà i de la ment? ¿Es la mà com la ment i la ment com un ull? ¿Són els ulls el que pinten els oblits de la ment, el record de les mans, el llambrec de l’esguard que esdevé pensament?

Es la broma del món. El llampec del no-res. El somriure del que sap que cap ordre pot complaure la ment, ni mantenir en la pau del que és ver i mai canvia. Es un dolor burleta, que esclata en un riure. Es el saber del riu i l’aporia. Saber que tot s’oblida, fins el nom.

Antoni Marí